Entrevista a Marcel Vivet, militante de La Forja

En Catalunya, o referèndum de 2017 foi un momento de mobilización popular masiva, que trasladou a cuestión política ás rúas. Mais tamén a brutalidade policial. Un ano despois, a organización policial Jusapol —que agrupa axentes de extrema dereita de todas partes do Estado— regresaba a Barcelona a reivindicar a violencia coa que reprimiran o referèndum. Como resposta, a convocatoria do Holi Festival, unha mobilización antifascista festiva que resultaría masivamente máis numerosa que a convocatoria policial. Pero, como xa vén sendo habitual, os Mossos d’Esquadra non só irían actuar na defensa dos fascistas. Tamén provocaron a violencia, cargando contra as manifestantes. Entre elas, Marcel Vivet Regalón. A diferenza do que lle aconteceu na Galiza ao Chema Naia, Marcel marchaba despois da manifestación sen saber que a súa montaxe xudicial estaba comezando. Case catro meses despois, sería detido, acusado dos delitos de lesións leves, atentado contra a autoridade e desordes públicas. Falamos co compañeiro de La Forja sobre a represión exercida polo Estado español, a complicidade da Generalitat, e a estratexia política a seguir. 

Que lectura sacas da actuación da Generalitat no teu proceso xudicial?

La gent s’indigna molt perquè la Generalitat, per una banda, es fa dir independentista, però de l’altra banda actua com a acusació particular contra els activistes. I això és una cosa que no passa ni al País Basc, ni enlloc més de l’Estat. Però jo el que trobo més important del paper de la Generalitat és que es deixen de banda els interessos dels sindicats policials. Que a Catalunya, com a tot arreu, són d’extrema dreta i espanyolistes, perquè al final són un cos que es dedica a defensar les elits. Així doncs, crec que el més indignant és la passivitat de la Generalitat davant d’aquest sindicats. O sigui, que són uns pusil·lànimes en deixar passar el feixisme i mantenir-lo en nòmina perquè bàsicament arruïnen la política independentista i els drets socials.

A xente indígnase moito porque a Generalitat, dunha banda, dise independentista, pero doutra actúa como acusación particular contra os activistas. E iso é algo que non pasa nin en Euskal Herria nin en ningures no Estado. Pero eu o que atopo máis importante no papel da Generalitat é que se adhiren aos intereses dos sindicatos policiais. Que en Catalunya, como en todas partes, son de estrema dereita e españolistas, porque ao final son un corpo que se dedica a defender ás elites. Logo, creo que o máis indignante do papel da Generalitat é a súa pasividade diante destes sindicatos. É dicir, o pusilánimes que son de deixar pasar o fascismo e mesmo mantelo en nómina mentres basicamente arruínan a política independentista e a dos dereitos sociais. 

Porén, a Generalitat teme un efecto negativo a nivel electoral e non só solicita un emprazamento do xuízo, senón que está decidida a pactar.

Sí. Unes setmanes abans del meu judici, la sala 21 de l’Audiència Pronvincial de Barcelona, la mateixa que després em jutjarà a mi, condemna a l’Adrián Sas i a un altre jove de Nou Barris amb penes de possible entrada a presó. I amb el Conseller d’Interior que, a mesura que s’apropen les eleccions, veu que hi ha una campanya molt forta de fer públic el meu cas, però que probablement em condemnaran, arribem a un punt que li posem tanta pressió que ens demana un pacte amb la Fiscalia i la acusació particular, oferint-nos menys de dos anys de condemna a canvi d’acceptar els delictes i d’una disculpa. Nosaltres, després d’un procés realment dur de decisió i moltes pressions fins a pocs minuts abans d’entrar al judici, no acceptem aquest pacte. Perquè acceptar-ho significaria que ells guanyessin moral i políticament, i que avancessin mentre nosaltres retrocedim. I no només això, sinó que també significaria assentar jurisprudència, que podria afectar a més persones que haguessin estat jutjades pels mateixos fets. Es a dir, seria legitimar la repressió del règim.

Si. Unhas semanas antes do meu xuízo, a sala 21 da Audiencia Provincial de Barcelona, a mesma que me xulgaría a min despois, condena ao Adrián Sas e a outro mozo de Nou Barris a penas de posíbel entrada a prisión. E co Conseller d’Interior que, á vez que se achegan as eleccións, ve que hai unha campaña moi forte de facer público o meu caso, pero que probabelmente me condenarán, chegamos a un punto no que lle poñemos tanta presión que nos pide un pacto coa Fiscalía e a acusación particular, ofrecendo menos de dous anos de condena a cambio de aceptar os delitos e desculparnos. Nós, despois dun proceso realmente duro de decisión e moitas presións até poucos minutos antes de entrar ao xuízo, non aceptamos o pacto. Porque facelo significaría que eles gañasen moral e politicamente, e que avanzasen mentres nós retrocedemos. E xa non só iso, senón que tamén significaría sentar xurisprudencia, que podería afectar a máis persoas que fosen xulgadas polos mesmos feitos. É dicir, sería lexitimar a represión do réxime. 

Respecto da lexitimación, poderiamos falar dunha volta institucional ao autonomismo e ao seu papel de xestor da orde española?

Crec que és una mostra de la misèria política que es viu ara mateix a Catalunya, perquè després del 2017, la repressió espanyola aconsegueix gairebé totalment els seus objectius amb els líders polítics. No amb els activistes, perquè sobre tot els de l’esquerra independentista ja coneixíem la repressió des de feia molt i seguim allà. Però és ridícul el que ha passat amb la repressió i els líders polítics. Primer, es fragmenten estratègicament; després, es venten per salvar-se individualment; i, finalment, deixen de parlar del seu objectiu polític per parlar només de que estan a presó. Això és el fracàs d’un moviment polític, o el fracàs d’un lideratge. I en la fase en la que a mi se’m jutja ja estem vivint en aquest esperpent. Tenim un govern autonomista terrible que a més ha demanat que ens seguim mobilitzant, però l’únic que fa és gestionar l’autonomia i no desobeir les lleis espanyoles.

Creo que é unha mostra da miseria política que vivimos agora mesmo en Catalunya, porque despois do 2017, a represión española consegue case totalmente os seus obxectivos cos líderes políticos. Non cos activistas, porque sobre todo os da esquerda independentista xa coñecíamos a represión desde fai tempo e aí seguimos. Pero o que aconteceu cos líderes políticos é ridículo. Primeiro, coa fragmentación estratéxica; despois, vendéndose para salvarse individualmente; e, finalmente, deixando de falar do seu obxectivo político para falar soamente de que están na cadea. Iso é o fracaso dun movemento político, ou o fracaso dun liderado. E na fase na que se me xulga, estamos vivindo neste esperpento. Temos un goberno autonomista terrible que nos pide que nos sigamos mobilizando, pero eles o único que fan é xestionar a autonomía e non desobedecer as leis españolas. 

O 1-O, como momento irreversíbel no proceso cara á independencia, marca tamén un antes e un despois na represión en Catalunya?

A nivell tècnic, el que va marcar la forma de repressió a Catalunya i a la resta del Estat van ser més les vagues generals del 2011 i 2012 i les posteriors reformes de les lleis de seguretat ciutadana. Crec que tot això va fer més per canviar la forma de repressió que el 1-O. El que va canviar a partir del 2017 crec que van a ser les formes de mobilització. Per una banda, el poble deixa de rebre el suport dels líders, que passen a centrar el seu discurs només en el fet d’estar a la presó. Clar que els volem treure de presó, però la política no s’hauria de basar només en això. I el poble també s’adona que si no el defensa ningú, s’ha de defensar a si mateix. A més, l’aplicació de l’article 155 fa que també canviï institucionalment el suport a les mobilitzacions. I en algunes, que pretenen ser festives, ens trobem amb una repressió brutal de l’Estat. I així arribem al 2019: quan els presos polítics reben les sentencies de presó, les mobilitzacions passen a un altre nivell. Ja no anem a aixecar les mans, sinó que sortim massivament a defensar-nos i a sostenir la mobilització als carrers durant varies setmanes. I si ve la policia, els hi plantem cara. Sigui a cop de pedra, a cop de barricada, o com sigui.

A nivel técnico, o que vai marcar a forma de represión en Catalunya e no resto do Estado foron as folgas xerais de 2011 e 2012 e as posteriores reformas das leis de seguridade cidadá. Penso que iso fixo máis por cambiar a forma de represión que o 1-O. O que si que mudou desde o 2017 penso que foron as formas de mobilización. Por una banda, o pobo deixa de recibir o apoio dos líderes, cuxo discurso pasa a centrarse soamente no feito de estaren no cárcere. Claro que queremos que estean libres, pero a política non debería basearse só niso. E o pobo pasa a darse de conta de que se non os defende ninguén, debe defenderse a si mesmo. Ademais, a aplicación do artigo 155 provoca que cambie institucionalmente o apoio ás mobilizacións. E nalgunhas, que pretenden ser festivas, pasamos a dar cunha represión brutal por parte do Estado. Así chegamos ao 2019: cando os presos políticos reciben as sentencias de prisión, as mobilizacións pasan a un outro nivel. Xa non imos a erguer as mans, senón que saímos de forma masiva a defendernos e a soster a mobilización nas rúas durante varias semanas. E se ven a policía, plantámoslles cara. A golpe de pedras, con barricadas, ou como for. 

Esa resposta represiva, pensas que responde a unha estratexia de desmobilización paulatina?

Efectivament. I no només diria que hi ha una estratègia de desmobilització a base de por i de violència per part del Estat espanyol, sinó que amb la repressió també proven d’aconseguir la divisió del moviment. I ho aconsegueixen bastant. Entre els dos partits independentistes principals, cada setmana hi ha baralles per qualsevol qüestió. I aquesta divisió d’estratègies ha afectat molt a tothom. En el moviment de base, crec que la repressió ha aconseguit que hi hagi una solidaritat molt transversal i que responguem bastant units a tot. Però és veritat que, després de la desfeta del moviment, la mobilització, és molt menys organitzada. Aquí la repressió aconsegueix que les organitzacions s’afebleixin i el 2019 sortim al carrer amb molta força, però sense una organització que digui quina és la estratègia que hi ha al darrere. La repressió espanyola ha aconseguit el seus objectius, i això és una cosa que hem de tenir em compte ara que estem en una altra fase, en que penso que el que toca es tornar a construir un altre cop des d’abaix i l’aprenentatge del passat.

Efectivamente. E non só diría que hai unha estratexia de desmobilización baseada no medo e na violencia por parte do Estado español, senón que coa represión tamén intentan conseguir a división do movemento. E conseguírono até certo punto. Entre os dous partidos independentistas principais, cada semana hai pelexas por calquera cuestión. E esta división de estratexias afectounos moito a todas. No movemento de base, penso que a represión conseguiu que haxa unha solidariedade moi transversal e que respondamos bastante unidos a todo. Pero é certo que, desde o momento da desfeita do movemento, se hai moita mobilización, esta é moito menos organizada. Aquí a represión consegue que as organizacións se debiliten e no 2019 saímos ás rúas con moita forza, pero sen unha organización que diga cal é a estratexia que hai detrás. A represión española si que conseguiu os seus obxectivos, e iso é algo que debemos ter en conta agora que estamos noutra fase, na que penso que o que toca é voltar a construír novamente desde a base e desde as aprendizaxes do pasado. 

No teu caso, o proceso xudicial afectou o teu traballo político?

A nivell personal, ha aconseguit que no estigui molt actiu, si bé, segueixo formant part de diverses organitzacions i segueixo donant-los suport. I tant jo com tot el grup de suport hem intentat que la nostra organització, com a grup antirepressiu, també doni més força a les altres. I si aconseguim molt de ressò al nostre cas, mirem de visibilitzar que si arriba a aquest punt es perquè hi ha hagut organització abans, i que ens reprimeixen precisament perquè ens organitzem. A més, la feina política que hem fet jo crec que també és la de intentar a tornar fer xarxa. A Catalunya arribem al 2017 amb molta organització, i així passaven coses que no s’han tornat a veure, com una preparació pel referèndum feta d’una forma molt transversal. Al grup de suport, que comptava amb gent de tot arreu, hem mirat de ser molt oberts, perquè tothom se sumi a aquest suport, però sense canviar ni una coma del nostre discurs. Perquè trobo que és el que s’ha de fer, també. Posar en contradicció a la gent.

A nivel persoal, ten conseguido que non estea moi activo, se ben sigo facendo parte de varias organizacións e continuo dándolles o meu apoio. E tanto eu como todo o grupo de apoio intentamos que a nosa organización, como grupo anti-represivo, tamén lle dea máis forza a outras organizacións. E se conseguimos moita repercusión no noso caso, miramos de visibilizar que, se chegamos a este punto, é porque houbo unha organización previa, e que nos reprimen precisamente por estarmos organizadas. Amais, o traballo político que temos feito creo que tamén é o de intentar volver a tecer redes. En Catalunya chegamos ao 2017 con moita organización, e así pasaban cousas que non se teñen volto a ver, como unha preparación do referéndum feita de forma moi transversal. No grupo de apoio, que contaba con xente de todas partes, miramos de ser moi abertos, para que todas se sumen a este proxecto, pero sen cambiarmos nin unha coma do discurso. Porque penso que é o que tamén se ten que facer. Poñer nunha contradición á xente. 

Foi esa a estratexia que seguiches?

En el meu cas, qui va actuar d’òrgan estratègic polític va ser el meu grup de suport, en què es va crear com un nucli estratègic. Crec que és importat que a dins dels grups de suport es parli d’estratègia política, perquè al final no es tracta només de donar suport personal i de organitzar, per exemple, una mobilització o el que sigui abans del judici com sempre, sinó de pensar com podem fer, amb aquesta força que guanyem a nivell de suport, fer per agafar-la i tirar-la a la cara dels Mossos d’esquadra, als polítics o a qui els hi toqui, i aconseguir algun objectiu polític, no? Encara està per veure si aconseguirem algun dels nostres, però crec que hem aconseguit encaminar el debat una mica cap on volíem. Nosaltres volíem visibilitzar que hi ha extrema dreta i espanyolisme organitzat dins dels cossos policials, i que s’ha de fer alguna cosa per a modificar-ho. I hem aconseguit que al parlament de Catalunya es creï una comissió de model policial i es parli d’això. Ara, amb el cinisme que porta el govern actualment, tinc poca esperança amb això.

No meu caso, quen vai actuar de órgano estratéxico político foi o meu grupo de apoio, no que se vai crear como un núcleo estratéxico. Penso que é importante que nos grupos de apoio se fale de estratexia política, porque ao final non se trata só de brindar apoio a persoal e de organizar, por exemplo, unha mobilización ou o que for antes do xuízo como sempre, senón de pensar como podemos, con toda a forza que gañamos mediante a solidariedade, collela e tirarlla á cara dos Mossos d’Esquadra, á dos políticos ou a quen toque, e conseguir algún obxectivo político, non? Aínda está por ver se conseguiremos algún dos nosos, pero penso que logramos encamiñar o debate un chisco cara a onde queriamos. Nós queríamos visibilizar que hai extrema dereita e españolismo organizado dentro dos corpos policiais, e que hai que facer algo para mudalo. E conseguimos que no Parlamento de Catalunya se faga unha Comisión do modelo policial e se fale desa problemática. Agora ben, co cinismo que leva o Govern actual, teño poucas esperanzas. 

Malia ese cinismo da Generalitat, cres que o ter logrado incidir na opinión pública podería actuar como catalizador dun novo proceso de acumulación de forzas ao proxecto independentista?

Al final, l’important és fer créixer la consciència popular. Treure un aprenentatge col·lectiu i que no s’oblidi. Ara mateix no podem estar esperant fer la revolució un altre cop, però pensem en altres exemples històrics. Salvant molt les distàncies, el 1917 a Rússia no va existir sense un 1905 previ, amb una revolució fracassada que havia rebut repressió extrema i molt violenta de part de l’Imperi rus. No va ser fins dotze anys després que aconseguiren una mobilització prou forta com per a fer caure el règim. Dotze anys tampoc es tant a nivell històric i, al final, potser ho aconseguirem, encara que ja ens haguem fet una mica grans.

Ao final, o importante é facer que creza a conciencia popular. Obtermos unha aprendizaxe colectiva e que non se esqueza. Agora mesmo non podemos agardar facermos a revolución novamente, pero pensemos en outros exemplos históricos. Gardando moito as distancias, o 1917 en Rusia non vai existir sen un 1905 previo, cunha revolución fracasada que recibiu represión extrema e moi violenta por parte do imperio ruso. Non sería até doce anos despois que conseguirían unha mobilización o suficientemente forte como para tombar o réxime. Doce anos tampouco é tanto a nivel histórico así que ao final quizais o consigamos, aínda que nos teñamos feito algo maiores. 

Por último, e xa que coñeces a situación do compañeiro Chema, queres enviarlle algunha mensaxe?

Va estar molt bé poder conèixer-lo en persona, gràcies als companys de Yesca Castilla, i veure que a altres llocs del Estat estem unint forces amb això. Crec que d’això es tracta, de sumar forces, i de que això no defalleixi. És una merda treballar, estudiar i fer front a la repressió però, al final, el que fa ell serveix per augmentar la consciència. En el meu cas, ara hem aconseguit que em rebaixin la sentència a un any i mig. I la gent voldrà donar-li la explicació que vulgui, però nosaltres entenem què és la mobilització, i és la visibilització la que serveix per plantar cara a l’Estat.

Estivo moi bem poder coñecelo en persoa, grazas ás companeiras de Yesca Castilla, e ver que noutros puntos do Estado estamos unindo forzas. Creo que diso se trata. De sumar forzas e de que isto non desfaleza. É una merda traballar, estudar e ter que facerlle fronte á represión, pero ao final, o que el fai, serve para aumentar a conciencia. No meu caso, agora conseguimos que me rebaixen a condena a un ano e medio. E a xente quererá darlle a explicación que sexa, pero nós entendemos que é a mobilización, i é a visibilización, o que serve para plantarlle cara ao Estado.